Bon dia,
La meva idea és crear un projecte fotogràfic sobre un tema concret, el gènere i les dissidències sexuals en edat infantil. Voldria treballar amb la fotografia i les possibilitats artístiques i reivindicatives que pot oferir.
En relació als referents, m’interessa la feina d’artistes com Gertrude Käsebier, Santiago Sierra i Núria Güell pel seus projectes reivindicatius i l’ús de les tècniques.
La meva intenció és treballar en un espai públic relacionat amb la infantesa i l’entorn educatiu, un lloc comú on puguin trobar-se i associar-se. Per aquest motiu tinc en ment dos espais didàctic, la biblioteca o l’escola.
Partint d’un context cultural i social que ens afecta com a comunitat, i que part d’aquesta, impossibilita la llibertat d’expressió de molts infants assenyalant-los i coaccionant-los.
Debat0el PAC 1. Fase 2. Context del meu projecte
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bona nit Alba,
M’ha agradat molt endinsar-me en la descripció del projecte que has plantejat, sens dubte, la performance de Marta Rosler com a potent crítica dels rols imposats i limitants que s’assignaven a les dones és quelcom que, com comentes, és rellevant avui dia per les diferències i discriminacions de gènere que encara patim.
Em crida l’atenció el fet que sigui una performance feta per a ser enregistrada en vídeo sense públic, penso que té una estreta relació amb com els mitjans de comunicació i la cultura popular van crear aquesta imatge de la dona i, precisament, crec que el mateix mitjà, format i estètica que utilitza esdevé paròdia dels programes de cuina populars del seu moment i de les imatges estereotipades que compartien.
Finalment, m’agradaria afegir que el semestre passat al taller de fotografia, durant una pràctica vaig estar investigant entorn els espais públics i privats i l’arquitectura i com aquests encara són quelcom que no tenen en compte la perspectiva de gènere. (Sobretot els públics) I és que sempre s’ha associat a la dona a l’espai privat i l’home, al públic.
Aquests són un reflex directe de les construccions socials que, de fet, encara manifesten desigualtat de gènere. “La arquitectura siempre ha sido utilizada para acentuar las diferencias sociales y establecer identidades” (Kuhlmann, 2013: 202)
L’espai, allò habitable, els dissenys arquitectònics, etc., són un impacte directe en la construcció i manteniment d’idees, discursos i de poder; en la identitat de les persones i les relacions que prenen amb l’espai que habiten.
Segons Kulhmann, l’arquitectura presenta i se sustenta en un conjunt de valors i estàndards que, tot i haver-se modificat al llarg de diferents èpoques, han mantingut una tradició i valors masculins.
Tot això t’ho comento perquè penso que tens tota la raó quan has comentat que és la societat qui ha determinat i determina qui és la persona, o més aviat el sexe, que ha d’habitar aquest espai: la cuina. Però també és cert que, des que els models de família han començat a canviar i diversificar-se, les noves configuracions de les famílies contemporànies exigeixen també nous plantejaments de dissenys arquitectònics.
És a dir, penso que la cuina no sols és una cuina, ja que hem d’entendre l’arquitectura com a un agent i no com a quelcom passiu, totes les persones que intervenen d’alguna manera en la construcció de l’espai, han de tenir en compte que poden convertir-se en productores de nous teixits socials i espacials des de l’equitat.